📺 És possible una plataforma d’audiovisuals en català i amb tecnologia ètica?

El 27 de maig va esclatar una notícia que ha sacsejat el sector musical estatal: Wegow, la plataforma que centralitzava la venda d’entrades per a concerts i festivals, s’acollia a preconcurs de creditors. El bloqueig immediat dels fons —centenars de milers d’euros en bitllets ja pagats— ha deixat promotores i bandes sense cobrar i ha generat incertesa entre milers de fans. Més enllà del sotrac puntual, el cas Wegow revela la fragilitat d’un model en què la intermediació tecnològica concentra dades, diners i confiança en un únic node privat.

La pròpia companyia atribueix la fallida a una «combinació de factors»: la cicatriu que encara arrossega el sector després de la pandèmia, l’encariment dels costos estructurals i la caiguda de la despesa cultural. El que ha quedat al descobert, tanmateix, és una asimetria de poder: quan la plataforma cau, les pèrdues les assumeixen artistes, equips tècnics i públic; els inversors que controlen la infraestructura queden al marge del daltabaix. El cas visibilitza tres dèficits estructurals. Dependència crítica: si un sol operador gestiona la taquilla digital, un problema de tresoreria talla el flux de tota la cadena de valor. Opacitat financera: artistes i promotores sovint no tenen accés en temps real a les dades de venda i, en situació de crisi, es fa impossible rastrejar on són els diners. Absència de sobirania tecnològica: programari, servidors i passarel·les de pagament queden en mans de tercers; les creadores hi confien per inèrcia, però no hi tenen veu ni vot.

En les tres sessions prèvies de La Guixeta ja havíem obert una bateria de preguntes al voltant d’aquests desequilibris: quin sentit té produir contingut infinit en un planeta finit? Com impacta la dependència de plataformes extractives en la llibertat creativa i la salut laboral? I, sobretot, quines eines col·lectives podem activar perquè la cultura digital deixi de ser un simple servei mercantil i esdevingui un bé comú sostenible? La dependència algorítmica no és només un problema d’audiència; és una qüestió de tresoreria: si el motor de recomanació dictamina que la teva peça no genera retenció, els ingressos s’esfumen.

Del diagnòstic en surt una conclusió compartida: no transformarem l’audiovisual si no transformem les eines amb què el produïm, arxivem i difonem. Necessitem plataformes que paguin de manera justa i immediata, que garanteixin sobirania de dades i transparència comptable, que redueixin la petjada energètica mitjançant servidors cooperatius i codi obert, i que blindin els continguts crítics contra la censura i la vigilància. Aquesta és, precisament, la pregunta que vertebra aquesta trobada: com es dissenya —i es finança— una plataforma capaç de créixer al ritme de la seva comunitat i redistribuir el valor que produeix, perquè els riscos no recaiguin sempre en l’esglaó més vulnerable: les creadores.

Enfront d’aquest model extractiu, tres genealogies locals —la PAAC, la investigació crítica de Jara Rocha i l’experiència col·lectiva de Pantube— han posat sobre la taula allò que caldria exigir a qualsevol nova plataforma cultural: transparència econòmica, sobirania infraestructural i suport mutu contra les violències digitals.

Un manifest contra la precarietat estructural

Violeta Mayoral —artista resident a Barcelona i ex-membre de la junta de la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC)— ha radiografiat amb Elena Blesa Càbez la precarietat econòmica del sector cultural. El fruit d’aquesta recerca és la «Guia per a una remuneració digna del treball artístic» (2024), un document que vol passar de la queixa dispersa a l’acció col·lectiva: establir honoraris mínims, fer visibles les hores invisibles i garantir marcs de negociació justos. Difondre-la és fer visible el classisme que travessa el sector i obrir la porta a imaginar un context on la diversitat de veus no depengui del capital privat ni de la resistència individual.

Una part d'aquesta recerca era l'encàrrec d'un tarifari consensuat amb artistes, gestores i institucions. L’obstacle legal —lis artistes tributen com a microempreses i fixar preus comuns podria vulnerar la Llei de Defensa de la Competència— no va frenar el projecte: «sense un marc compartit, qualsevol conversa sobre diners és asimètrica», explica Mayoral. 

1) El model d’encàrrec: quan la flexibilitat esdevé autoexplotació

En la majoria de projectes, el pressupost i el calendari arriben tancats des de la institució. Aquesta falta de precisió oculta hores d’investigació, embalatge, muntatge o rodes de premsa que ningú no remunera. La guia recomana incloure totes les tasques en el contracte, negociar-les i preveure un marge per a imprevistos. Altrament, el cost extra recau sempre en l’artista, que sovint renuncia a reclamar per evitar conflictes o perdre futures oportunitats.

2) Les temporalitats: treball invisible, temps no pagat

Els honoraris haurien d’estar indexats als temps reals de preparació, exhibició i difusió. Tallers i xerrades requereixen hores de documentació prèvies; projectes d’investigació llarga demanen un salari mensual proper a l’índex de vida. Endarrerir el pagament és una altra forma de precaritzar: la guia defensa calendaris de cobrament pactats i clàusules de penalització per morositat.

3) Caixet i capital simbòlic: la bretxa de prestigi

El capital simbòlic —és a dir, el prestigi acumulat— acostuma a ser el criteri que fa pujar o baixar els honoraris. El patró es repeteix: a lis artistes amb poca visibilitat se’ls apliquen tarifes minses o, directament, nul·les, mentre que a qui ja té nom se li reconeix un caixet més alt i, a més, se li inclouen dietes, allotjament o transports que rarament s’ofereixen als perfils emergents. 

En un ecosistema precari i fràgil, aquestes lògiques de poder no fan sinó eixamplar la bretxa salarial i alimentar dinàmiques competitives tòxiques. En condicions de desigualtat estructural, el caixet revalora qui ja parteixen amb avantatge i desvaloritza les trajectòries que tot just s’inicien, perpetuant així la jerarquia econòmica i simbòlica dins del sector.

4) Transparència pressupostària: saber d’on surten (i on van) els diners

La manca d’accés als pressupostos globals dificulta que artistes i comissàries puguin ajustar propostes de manera realista. La guia insta les institucions a fer públiques les partides i recorda la responsabilitat de comissaris externs a l’hora de defensar condicions justes davant l’organització.

De la sobirania tecnològica a la solidaritat infraestructural

«És impossible separar el capitalisme de plataformes i el règim del núvol del genocidi en marxa. Si volem tecnologies emancipadores, hem d’assumir aquesta complicitat i actuar.» —Jara Rocha

Fins a quin punt té sentit continuar parlant de “sobirania tecnològica” quan tot l’ecosistema digital actual neix i opera dins d’un capitalisme racial, extractiu i colonial?  Rocha recorda que qualsevol infraestructura computacional està ancorada, d’entrada, en un règim de complicitats ecocides (pel cost energètic i material), genocides (pel seu paper en la maquinària bèl·lica) i epistemicides (pel borratge de coneixements subalterns). Davant d’aquesta constatació, el terme sobirania es revela ple de trampes: en la tradició francesa evoca proteccionisme d’Estat; en el món post-Snowden es redueix a la privacitat individual; i, en el marc de la UE, es converteix en propaganda de “rearmament digital” al servei de la competència geopolítica.

Dues alertes i una proposta

Primera alerta: el tall de l’“usuari”. Parlar de sobirania tecnològica des del marc clàssic de drets (estat-nació ↔ individu-usuari) perpetua la ficció liberal d’un “jo” autosuficient. Quan el subjecte polític és l’individu consumidor, les plataformes continuen decidint; la responsabilitat col·lectiva queda dissolta.

Segona alerta: el marc geopolític europeu. Avui no hi ha un únic Internet sinó, com a mínim, tres règims diferenciats —el ianqui, el xinès i l’europeu— que competeixen per l’ autonomia estratègica”. A Brussel·les, aquesta expressió va lligada al rearmament digital i a una intensa propaganda que renomena constantment la “sobirania” per legitimar infraestructures privades made in UE. Rocha adverteix: la terminologia pot servir tàcticament, però assumir-la acríticament és reforçar el mateix paquet de polítiques que volíem esquerdar.

La proposta: parlar de solidaritat infraestructural. En lloc d’una sobirania que reprodueix lògiques nacionals o individualistes, Rocha reivindica pràctiques d’interdependència radical capaces de crear infraestructures comunals, abolir monocultius i erosionar el règim del núvol. I aquí és on La Guixeta pot marcar diferències: amb lògiques d’ajuda mútua, aportacions flexibles i cooperativisme de plataforma, la comunitat es converteix en copropietària de l’eina que fa servir.

Reconèixer aquesta complicitat estructural és el punt de partida —no pas el final— d’una estratègia que posi la vida, i no el lucre, al centre de l’arquitectura tecnològica. No es tracta de proclamar independències fictícies, sinó de teixir dependències mútuament cuidades que facin possible la cultura fora del règim del Núvol. 

La Guixeta —argumenta— té aquí una oportunitat: esdevenir un espai d’assaig per a aquesta solidaritat infraestructural. La invitació final és clara: abandonar la retòrica de la sobirania com a fi en si mateix i, en canvi, construir col·lectivament plataformes que redistribueixin riscos, responsabilitats i beneficis en clau de justícia econòmica, ambiental i relacional

Pantube: una altra Internet és possible

A les xarxes socials comercials ―espais verticals governats per algoritmes opacs― cada cop és més habitual topar-se amb els monetitzadors de l’odi: creadors que, sense cap vocació de diàleg ni de rigor, parasiten continguts aliens i llancen onades de hate per sumar visualitzacions. Aquesta violència digital, encara poc visibilitzada fa quatre o cinc anys, ha expulsat moltes veus feministes, queer o antiracistes que ja no podien suportar l’acos constant de la fachosfera. Darrere la pantalla, la solitud s’accentua: la creadora escriu el guió, grava, munta, penja el vídeo, rep insults, es desanima i torna a començar.

Pantube va néixer fa quatre anys precisament per trencar aquesta dinàmica. Un grapat de creadores que compartien valors antifeixistes, feministes transinclusius i anticapitalistes es van preguntar si era indispensable resignar-se a la precarietat i a la hiperproductivitat que exigeixen les plataformes de Big Tech.

«El model de negoci et força a produir moltíssim: si no publiques, no tens clics; i si no tens clics no cobres»

El resultat és una dependència extrema que devalua la qualitat dels continguts i premia pràctiques com el clickbait o el «buscapique». Algunes creadores van decidir organitzar-se per crear espais contrahegemònics: treballar en paral·lel a les xarxes comercials i demostrar, pas a pas, que un altre internet és factible.

El col·lectiu es va començar a articular amb trobades presencials en espais autogestionats, perquè la col·lectivitat no pot quedar-se en un canal de Telegram. La presencialitat permet compartir eines, protocols de seguretat i, sobretot, alleugerir la càrrega emocional d’exposar-se a internet.

«És molt diferent enfrontar-te tot sol a un exèrcit de bots que fer-ho envoltat de gent que ja ha passat pel mateix»

A cada reunió s’intercanvien recursos, enllaços, tècniques d’autodefensa i es construeix una veu cohesionada sense renunciar a la diversitat interna. Quan una creadora pateix una campanya d’assetjament, el grup pot intervenir públicament o, simplement, elaborar una estratègia conjunta de «no fer cas» que talli la viralització del contingut d’odi. 

La precarització és flagrant. Cuellilargo relata que un vídeoassaig de 26 minuts, elaborat durant dues setmanes, li va reportar 40 euros en ingressos publicitaris a YouTube:

«És impossible plantejar-se la vida amb aquestes xifres». L’exposició constant, l’obligació d’estar «sempre disponible» i el bombardeig de comentaris d’odi impacten directament en la salut mental.

La proposta de Pantube desafia la individualitat que imposen les plataformes ―aquest «jo» que produeix, monetitza i es defensa sol― i reivindica l’organització col·lectiva com a estratègia de supervivència i transformació. L’objectiu no és només protegir-se sinó experimentar amb economies de solidaritat, trobar noves formes de remuneració i obrir escletxes en l’ecosistema digital hegemònic. Per a elles, Internet no ha de ser el territori de la resignació sinó un camp on provar, errar i demostrar que la cooperació pot més que l’algoritme.

Dignificar la feina, federar infraestructures, celebrar la dissidència i la diversitat de formats i reduir l’empremta ecológica són tentacles d’una mateixa aposta: crear una plataforma audiovisual per a que pugui esdevenir una comunitat. Només així la riquesa que generen les creadores —diners, dades, imaginari— torna, íntegra, a les mateixes creadores i al teixit que les sosté.