És possible una plataforma audiovisual sense censures?

Els darrers 15 anys, hem confiat cegament en Youtube per compartir els nostres vídeos, en les xarxes socials per compartir els nostres missatges i ser els nostres arxius, i en Amazon web services, per allotjar les nostres webs.

Confiar la nostra informació a plataformes que són propietat de senyoros, que llueixen orgullosos al costat de governs obertament feixistes. És un senyal inequívoc perquè ens preguntem quines eines fem servir per compartir la nostra feina, les nostres creacions i les nostres vides. I sobretot, ens volem preguntar si existeixen alternatives reals capaces de satisfer les nostres necessitats de manera sostenible, i afins als valors de l'ESS i amb projectes que lluiten per a la transformació social.

És en aquest context que neix La Guixeta, una plataforma de continguts audiovisuals que vol promoure un consum cultural lliure i responsable, on les creadores puguin monetitzar de manera justa la seva feina al marge de les grans corporacions tecnològiques. En aquesta trobada amb Proyecto Una, hem activat un espai d’intel·ligència col·lectiva on hem posat en comú estratègies per nodrir espais digitals que ens permetin generar comunitats que posin al centre valors.

Tecnologia o allò que encara no dominem

Proyecto Una ens van compartir una definició de tecnologia com tot allò que encara no està del tot acceptat ni normalitzat en el nostre dia a dia. No li diem tecnologia a unes ulleres o a una taula, tot i que també ho siguin, perquè ja les tenim assumides i en tenim el control. En canvi, reservem la paraula tecnologia per a aquelles eines o processos que encara ens desperten por o desconfiança, allò que se’ns escapa o que encara no tenim prou assimilat. Davant d’això, Proyecto Una planteja mantenir una actitud possibilista: reflexionar sobre quina mena d’agència i quines vies d’escapament o de control popular podem desenvolupar en l’àmbit tecnològic. Així, en lloc de resignar-nos a un destí marcat per les grans corporacions, podem buscar maneres de reconduir l’ús de la tecnologia cap a la transformació social i cultural.

Entre la tecnobajona i el tecnooptimisme: estamos mal, pero menos mal que estamos

Durant els primers dies d’Internet, moltes persones consideraven aquest nou espai  un lloc gairebé màgic, un ciberespai on, suposadament, no hi havia ni gènere ni raça ni classe, i on tothom podia expressar-se amb llibertat. Amb el pas dels anys, però, s’ha fet més evident que Internet no és un lloc neutral: desinformació, discursos d’odi, censura i explotació econòmica conviuen en un ecosistema profundament controlat per les Big Tech.

Aquesta consciència crítica ha generat el que anomenem “tecnobajona”: la desconfiança creixent davant d’uns gegants tecnològics que semblen monopolitzar l’accés a la informació.

De fet, fa 10 o 20 anys, el moviment hacker ja alertava sobre la privacitat de dades, la sobirania tecnològica, el problema dels residus electrònics i la perillositat de deixar les xarxes socials en mans d’empreses privades. Ara, aquestes preocupacions ja no són cosa d’un nínxol reduït: de forma generalitzada, es qüestiona la falta de respecte per la privacitat, l’excés d’hores davant la pantalla, la desinformació i l’opacitat dels algoritmes que poden conduir a la polarització. Aquest discurs ha arribat a la televisió, als debats polítics, als bars, a les escoles i s’ha convertit en una inquietud compartida. Per a Proyecto Una, ara és, paradoxalment, un moment de potència: si cada vegada més gent vol alternatives, potser arriba l’hora d’aplicar-les de manera real.

Tanmateix, cal vigilar amb la “tecnobajona” portada a l’extrem, perquè pot donar més poder a aquells que justament es beneficien de la idea que res no pot canviar. Els magnats i les grans corporacions tecnològiques volen que pensem que és inevitable marxar de TikTok o Instagram, que el progrés tecnològic no es pot aturar i que això ens condemna a la pèrdua d’agència. No és així: podem incidir-hi i buscar vies d’escapament o de control popular.

De les Big Tech a espais més sostenibles

No parlem només d’Internet o de noves tecnologies, sinó que ens referim específicament a Big Tech: corporacions globalitzades que es desenvolupen en contextos neoliberals concrets, amb models econòmics basats en l’especulació i la venda d’espais publicitaris. Aquest negoci, en realitat, és força inestable: no és clar que la inversió publicitària en aquestes plataformes els generi prou beneficis o que les faci rendibles per si mateixes. Alhora, el manteniment d’aquestes infraestructures implica despeses ecològiques enormes –d’emissions de carboni fins al consum d’energia als centres de dades–, sostenint-se sovint per la injecció constant de capital risc. En conseqüència, s’hi pot aplicar la frase ja popular “si no pagues pel producte, és que el producte ets tu”: proporcionem dades i continguts a unes empreses que s’enriqueixen amb el nostre trànsit i la nostra informació. 

Sovint, oblidem que Internet és també una infraestructura física: cables submarins, centres de servidors i dades que consumeixen grans quantitats d’energia i que, a més, estan localitzats en zones geopolíticament estratègiques i que ressegueixen les mateixes rutes comercials colonials. Aquesta realitat infraestructural té implicacions mediambientals, econòmiques i socials i estan lligades a interessos polítics, econòmics i, sovint, militars.

És evident, doncs, que la xarxa no és immaterial i que s’inscriu en una lògica capitalista, neoliberal, patriarcal i racista. Apostar per projectes com La Guixeta també és una manera de treballar per un Internet més just i sostenible, on l’energia emprada i la ubicació dels servidors estiguin en mans de comunitats o cooperatives arrelades al territori.

Per què hem de repensar les nostres estratègies?

No és només un debat moral: l’ús de plataformes monopolístiques pot deixar de ser efectiu des d’un punt de vista estratègic. El que realment ens importa és la construcció i la sostenibilitat dels nostres projectes, i si aquestes plataformes ja no aporten resultats o, fins i tot, poden resultar contraproduents, potser ha arribat l’hora de plantejar-ne l’abandonament o l’ús crític i limitat. Alhora, apareixen alternatives que es pregunten com construir espais lliures, que no depenguin de la publicitat ni de capital risc. La Guixeta vol ser un exemple d’això mateix: una plataforma amb valors, on no cal enriquir corporacions ni legitimar ideologies contràries a la llibertat d’expressió per fer arribar continguts audiovisuals a la gent.

En paral·lel, apareix una reflexió sobre com conciliar la necessitat d’un gran impacte –arribar més enllà de la pròpia comunitat i promoure projectes de transformació social a gran escala– amb la voluntat de treballar de forma coherent i cuidant les nostres comunitats locals i properes. Aquesta tensió pot generar contradiccions, sobretot per a col·lectius que busquen simultàniament una projecció ampla i un arrelament comunitari. Però és precisament en aquesta dupla on apareixen noves estratègies i formes d’organització basades en el suport mutu, la sostenibilitat i la coherència política.

Les plataformes digitals mainstream no sempre garanteixen l’abast que prometen sense inversions publicitàries costoses i, a més, ens fan còmplices de models de negoci insostenibles i poc respectuosos amb els drets digitals i laborals. En el món del periodisme i la creació cultural, aquesta contradicció es fa evident: produïm contingut que enriqueix les plataformes que, alhora, censuren o invisibilitzen determinats discursos. Si, a més, Internet deixa de ser percebut com un espai neutral, cal plantejar-se si val la pena seguir cedint-hi esforços i recursos sense revisar-ne la sostenibilitat i l’impacte real.

Censura i llibertat d’expressió a les plataformes digitals

Avui dia, les grans plataformes acumulen més poder que molts mitjans tradicionals. Controlen la visibilitat de continguts a través d’algoritmes opacs i, fins i tot, arriben a compartir informació amb governs o forces estatals. Aquesta és una forma de censura que sovint funciona de manera indirecta, fent que determinades veus quedin ofegades per la sobredosi d’informació i d’altres siguin silenciades.

La censura es produeix quan algú té un poder real per fer callar un discurs, pot ser un govern, però també un mitjà de comunicació amb molta influència que decideix invisibilitzar o negar la veu a determinats col·lectius. Les grans plataformes ja acumulen aquest poder: un sol gegant com Google té més abast, diners i capacitat que qualsevol diari d’àmbit estatal.

La idea que el primer resultat de Google és “el més rellevant” perquè ho diuen “els números” amaga criteris de decisió que no són transparents ni neutres, impregnats de valors turboneoliberals i de l’ideari meritocràtic típic de Silicon Valley. Això fa que molts temes, com ara la lluita antiracista o el genocidi de Palestina, quedin relegats, mentre es dona per fet que aquesta invisibilització “és només la realitat”.

A més, una plataforma sense censures no ha de caure en el “tot s’hi val”, perquè la violència que recau en els col·lectius minoritzats també pot funcionar com a censura indirecta. Atacs, insults o bromes poden esdevenir eines per silenciar certes veus, conscients o no, i fer que el discurs públic quedi controlat per qui té la capacitat de provocar o permetre aquest clima hostil.

La tecnologia no ens portarà automàticament ni la pau ni el feixisme: som nosaltres qui decidim com l’utilitzem. En lloc de tancar-nos en la “tecnobajona”, podem aprofitar aquesta presa de consciència generalitzada per impulsar iniciatives col·lectives i cooperatives.

La Guixeta representa el desig d’articular una altra forma de consumir, compartir i crear continguts, lluny de la lògica extractivista de les grans corporacions. No és una utopia, sinó una alternativa real i, sobretot, una invitació a qüestionar-nos les eines que emprem diàriament i a fer un pas endavant cap a un Internet més sostenible, plural i lliure de censures.

Sortim al juny i volem que hi siguis!

Fes-nos un correu si encara tens dubtes o vols publicar els teus continguts a La Guixeta.